“Aixeca la veu, que no et sento”. I jo l’aixecava instantàniament, reaccionaria. El següent dimarts, però, ja l’havia tornat a abaixar, i així successivament. Dic això referint-me a les primeres reunions de NovaCiutatVella, quan érem molts i molt perduts... Allà ens trobàvem i ens retrobàvem, i ens centràvem i ens descentràvem tot rastrejant temes, curiositats, persones, històries, potser notícies, cròniques, reportatges, articles, susceptibles de ser ensenyats, expressats, explicats, COMUNICATS. I “aixeca la veu, que no et sento”, i així successivament des de l’any 2003 fins que ja no em va caldre que m’ho diguessin perquè havia après a fer-ho per mi mateixa.
El mateix em passava quan havia de fer una trucada telefònica per contactar amb algú: em tremolava la veu, pronunciava frases il·lògiques i fins i tot a vegades acabava per no saber ni amb qui estava parlant. Per què? Perquè havia gent al voltant que –pensava jo- m’escoltava, i em feia vergonya i em posava ner-ner-ner-vi-vi-o-sa, i trucava des del mòbil, o des de casa, per tal d’evitar aquell tràngol. Fins que va arribar el dia en que ho vaig deixar de pensar: simplement despenjava el telèfon i parlava, sortia al carrer i entrevistava. I “aixeca la veu, que no et sento”.
Van ser molts els matins que vaig recórrer els carrers del districte amb el carro a vessar de revistes, tot descobrint cantonades i racons, rostres i rastres. Per a mi, que sóc de Rubí, cada matí repartint era un recorregut poètic, un esbrinar i un olorar una Barcelona cèntrica, bulliciosa. Recordava fragments de llibres que havia llegit i rememorava les classes d’Història de l’institut, quan el meu únic vincle amb Barcelona es limitava a una projecció de futur i a una coneixença imaginada. I “aixeca la veu, que no et sento”.
Van anar transcorrent els mesos, els anys -coses que passen- i amb ells varen arribar les “cometes” i els “tal afirma”, “tal conclou”, que jo tant detestava però als quals vaig anar encarinyant-me. La revista necessitava reformar-se o morir, i jo vaig reformar-me amb ella, com molts altres. Al principi va ser un canvi nostàlgic, dolorós, un trencament sobtat que m’espantava, però amb el temps vaig anar entenent que hi ha límits que són necessaris i fins i tot productius en l’àmbit periodístic. I “aixeca la veu, que no et sento”.
Ara el vent va bufant i rebufant, i ho fa cada cop més fort a mesura que passen els anys, a mesura que la universitat es va convertint en lloc de pas, i jo encara continuo amb les cròniques de la revista, que ja no és la que era perquè ara és, simplement, diferent. Qui sap fins quan.
Potser vagi sent l’hora de fer un salt, un salt triple mortal, i aixecar la veu –oral i escrita- a altres indrets econòmicament més productius. Aixecaré la meva veu sense ser estrident i tot barrejant-la amb la dels altres, que és com sona millor, i aplicaré aquella campanya tan recitada dins i fora de la revista durant els quatre anys que allà he estat: “Està permès equivocar-se”. És més: és “estrictament necessari”, si més no, per tenir una veu pròpia i comunicar la dels altres. Què és, sinó, el periodisme?
by Carmen
En motiu dels cent números de la Revista NovaCiutatVella, i del meu "quatrenari".
GRÀCIES PER TREURE’M LES PARAULES I ELS EMBUTS...
