Estic d’acord amb el Lluís quan diu que no és el “nostre home”. Tot hi que hom pot agafar-li una certa camaraderia, en cap cas és creació nostra. No ens podem responsabilitzar de les seves accions.

També trobo que hi ha algun capítol que fluctua fora de l’òptic inicial/final del relat, i tot hi que no es pot dir que sigui un error, podries haver mantingut tot el relat en el mateix videoclip.

De totes maneres, molt bé. Penso que era un text difícil per la manera com las volgut tractar i s’ha de dir que te n’has sortit molt bé.

D’entrada he de dir que el teu relat compleix molt bé l’enunciat de l’exercici. També he de dir que quan et vaig proposar aquestes dues noticies vaig estar pensant-hi una estona i se’m va ocórrer una possible història (que mai no escriuré) que no té res a veure amb la teva.

Un dels punts forts de la història és, sens dubte, que molta gent es pot sentir identificada, al principi, amb el protagonista per això de muntar-se videoclips, perquè molta gent es munta les seves pel·lícules. És important aquest “al principi” perquè ben aviat trobem que el que té aquest home és una obsessió malaltissa per una dona, fet que l’apropa, d’alguna manera, als maltractadors, assetjadors i assassins que desgraciadament volten pel món. Si la història fos més llarga podries haver posat més exemples de com aquest home s’imagina videoclips relacionats amb altres temes, així el lector podria sentir-s’hi encara més identificat. I el cop que rebria en adonar-se que és possible que el protagonista és dolent seria més fort.

Un altre fet destacable que apropa el protagonista a l’espècie humana en general és que treu conclusions (possiblement equivocades) a partir de coincidències (la noia treballava al MNAC i el pantòcrator és al MNAC, per tant ella haurà hagut d’anar a Boí Taüll i, a més, serà allà quan hi arribi), és a dir, infereix el que no es pot inferir i això desemboca en creences sense fonament.

Tornant a l’obsessió del protagonista, sincerament, esperava que acabés no trobant la seva estimada i m’alegro que acabés entrant en raó. El “capullo” aquest que ell mateix es diu cap al final el tenia al cap des de mig relat. Munta’t els videoclips que vulguis, capullo –pensava jo– però busca altres protagonistes que el que s’ha acabat, s’ha acabat. (Nota: si no haguessis dit que era la ex i ho hagués deixat en que va desaparèixer de la seva vida o alguna cosa així, tot podria haver canviat: una una dona imaginària?, una dona amb qui va tenir un lio d’una nit?, una nòvia que va desaparèixer quan sortien junts?)

Sobre el final he de dir que m’agrada perquè és el que volia que passés dels dos finals que m’imaginava possibles (crec que un gir inesperat a l’últim moment era difícil en aquest relat). Potser canviaria els punts suspensius per un punt final (una tercera mania que s’ha d’unir a les dues que venen ara).

Les dues manies que deia al principi són les següents:
1) El diàleg amb la consciència és un recurs clàssic que has utilitzat bé. Però és un recurs que no m’agrada perquè, o jo no he parlat mai amb la meva o, senzillament, no es mantenen diàlegs amb la consciència. (Hi ha una excepció a aquesta aversió que es troba a Rechicero de Terry Pratchett i només es salva perquè em fa riure).
2) L’altre mania consisteix en que no m’agrada que es refereixi a un personatge com “el nostre home”. No és meu, és de la història.

Bé, oblida’t de les meves manies. Felicitats perquè el resultat és molt bo.